Ens apropem cap al final…un final inici d’un començament -com acostumen a ser tots els finals-…
La Laura feia temps que volia coneixèr-lo. Li havien parlat durant anys sobre ell; s’havien trobat sovint en aquells somnis que cada dia recordava amb més nitidesa. Encara no tenia clar com i on es trobarien, però estava segura que el futur que l’esperava estava inevitablement lligat a la seva presència.
Es va asseure al gran banc de pedra que donava la benvinguda als nouvinguts que s’acostaven a la masia. Havia passats tardes i tardes allí asseguda, esperant algú que encara dubtava que existís. Però avui tornava a tenir la il·lusió de retrobar-lo, i de recrear tot allò que havien construit plegats en móns llunyans.
Era una tarda de tardor tranquila, i la suau brisa del crepuscle acariciava la inquietud de la Laura pel que pugués passar aquella tarda tan esperada…
