La Laura feia temps que volia coneixèr-lo. Li havien parlat durant anys sobre ell; s’havien trobat sovint en aquells somnis que cada dia recordava amb més nitidesa. Encara no tenia clar com i on es trobarien, però estava segura que el futur que l’esperava estava inevitablement lligat a la seva presència.

Es va asseure al gran banc de pedra que donava la benvinguda als nouvinguts que s’acostaven a la masia. Havia passats tardes i tardes allí asseguda, esperant algú que encara dubtava que existís. Però avui tornava a tenir la il·lusió de retrobar-lo, i de recrear tot allò que havien construit plegats en móns llunyans.

Era una tarda de tardor tranquila, i la suau brisa del crepuscle acariciava la inquietud de la Laura pel que pugués passar aquella  tarda tan esperada…

…i et quedes amb la sensació que algú, durant un moment, ha pres consciència de tu…